Title Unitat 10- EL DISCURS 1.pdf ✅

TEMA 10 EL DISCURS. LES PROPIETATS TEXTUALS. ADEQUACIÓ, COHERÈNCIA, COHESIÓ. PUNTUACIÓ. 1 Secundària. Català 1- LA NOCIÓ DE DISCURS O DE TEXT 1.1 El discurs com a fet de parla o comunicació 1.2 El discurs com a unitat lingüística 2- LES PROPIETATS TEXTUALS: ADEQUACIÓ, COHERÈNCIA, COHESIÓ 2.1 Què és el codi escrit? 2.2 Què sap un escriptor del codi? 2.2.1 Adequació 2.2.2 Coherència 2.2.3 Cohesió 2.2.4 Correcció gramatical 3- GRAMÀTICA DE LA PUNTACIÓ 3.1 Factors que intervenen en la puntuació 3.1.1 La coma 3.1.2 El punt 3.1.3 El punt i coma 3.1.4 Els dos punts 3.1.5 Els punts suspensius 3.1.6 Els parèntesis i els guions 3.1.7 Els signes d’interrogació 3.1.8 Conclusions 4- BIBLIOGRAFIA
TEMA 10 EL DISCURS. LES PROPIETATS TEXTUALS. ADEQUACIÓ, COHERÈNCIA, COHESIÓ. PUNTUACIÓ. 2 Secundària. Català 1.- LA NOCIÓ DE DISCURS O DE TEXT El terme “discurs” ha estat emprat, principalment pels lingüistes anglosaxons i francesos, en diverses sentits. Per aquesta raó, els lingüistes alemanys i holandesos, així com els soviètics, prefereixen utilitzar el terme “text”. Però aquest terme també resulta ambigu. Dues opinions: A) La noció de discurs o text, per alguns lingüistes, està íntimament lligada a la noció saussureana de parla o actuació, tal com l’entén Chomsky. B) Altres consideren el discurs o text una unitat lingüística superior a la frase. 1.1 El discurs com a fet de parla o unitat comunicativa Saussure sembla situar el discurs al camp de la parla. Però Saussure no explicita si el discurs ha de ser considerat només un fet de parla, o bé si, com la frase, no ho és plenament. Però, allà on el mestre no és clar, sí que ho és, en canvi, el seu deixeble C. Bally, el qual afirma amb totes les lletres que el discurs, de la mateixa manera que la frase, pertany a la parla. A la teoria glossemàtica, la noció de text és un xic ambigua: per una banda, s’identifica amb la parla, per l’altra, es defineix, com una unitat lingüística. (Hjelmslev ho fa així). A.Martinet , que en aquest aspecte és molt radical, identifica sense embuts el discurs amb la parla. Més recentment, alguns dels lingüistes preocupats per la construcció d’una teoria del text tampoc no creuen convenient considerar el text com un fenomen lingüístic pur. Per aquests autors, totes les enunciacions dels parlants tenen una funció comunicativa i es manifesten en forma de text. Gemma Rigau discrepa de tota concepció del text o discurs definida amb criteris exclusivament sòcio-comunicatius. El discurs o text ha de ser considerat objecte d’estudi de la lingüística, al marge que pugui ser estudiat per la teoria de l’activitat comunicativa o lingüística pragmàtica. 1.2 El discurs com a unitat lingüística operativa El primer lingüista modern que considerà el discurs un objecte d’estudi legítim per a la lingüística, i no només una unitat comunicativa o simplement un fet de parla, fou Z. Harris. Distingeix dues maneres d’enfocar l’estudi del discurs: - Com a unitat lingüística superior a la frase - Com un producte cultural (però segons Harris això ja cauria fora de la lingüística)
TEMA 10 EL DISCURS. LES PROPIETATS TEXTUALS. ADEQUACIÓ, COHERÈNCIA, COHESIÓ. PUNTUACIÓ. 3 Secundària. Català D’altra banda, tots els lingüistes preocupats pel discurs ataquen la creença que un discurs és producte únicament de la concatenació de determinades frases, i coincideixen a afirmar que la bona formació d’un discurs ve determinada per la coherència. La coherència ve determinada per les relacions sintàctiques, semàntiques i pragmàtiques que mantenen entre si les frases que constitueixen un discurs. 2.- LES PROPIETATS TEXTUALS: ADEQÜACIÓ, COHERÈNCIA I COHESIÓ 2.1 Què és el codi escrit? Moltes vegades s’ha presentat el codi com un sistema de signes que serveixen per transcriure l’oral, com un mitjà per vehicular amb lletres la llengua oral. Tot i això, després de veure totes les característiques del codi escrit arribem a la conclusió que no es tracta d’un simple sistema de transcripció, sinó que constitueix un codi complet i independent, un veritable mitjà de comunicació. Aquesta afirmació té conseqüències importants per a l’ensenyament de la llengua: adquirir el codi escrit no solament significa aprendre la correspondència entre si i grafia, sinó aprendre un codi nou, substancialment diferent de l’oral. 2.2 Què sap un escriptor del codi? Si consultem les gramàtiques més usuals (Fabra, Badia, Ruaix) veure que l’anàlisi d’una llengua consta bàsicament de tres parts: fonètica i ortografia, morfologia i sintaxi i lèxic. Si consultem els manuals de redacció i els llibres d’exercicis que tenen per objectiu ensenyar a escriure, veure que les explicacions i els exercicis que presenten la majoria es poden agrupar també segons aquesta divisió. Això pot fer pensar que el codi escrit es redueix precisament a aquestes tres grups de coneixements gramaticals (exceptuant-ne la fonètica). I, efectivament, aquesta és la concepció més difosa del codi escrit, la que l’identifica sobretot amb l’ortografia i amb algunes regles de morfosintaxi. Però els estudis de lingüística textual o de gramàtica del discurs han modificat notablement aquesta plantejament. Segons aquests, quan parlem o escrivim (i també quan escoltem o llegim) construïm textos i, per fer-ho, necessitem saber fer moltes més coses: discriminar les informacions rellevants de les irrellevants, estructurar-les en un ordre lògic i comprensible, escollir les paraules adequades (per exemple fotre, fer o realitzar?), connectant les frases entre elles, construir un paràgraf, etc. Les regles fonètiques i ortogràfiques, morfosintàctiques i lèxiques, que permeten formar oracions acceptables, són només una part del conjunt de coneixement que domina l’usuari de la llengua. L’altra part està formada per les regles que permeten elaborar textos: les regles d’adequació, de coherència i de cohesió. Tot seguit s’exposa succintament cadascun d’aquests grups de coneixements que domina un parlant o un escriptor. A més a més d’explicar que és cada grup i quin tipus de regles inclou, s’exemplifiquen els punts més importants amb un text comentat.
TEMA 10 EL DISCURS. LES PROPIETATS TEXTUALS. ADEQUACIÓ, COHERÈNCIA, COHESIÓ. PUNTUACIÓ. 4 Secundària. Català 2.2.1 Adequació Qualsevol llengua presenta variacions: no parlen i escriuen de la mateixa manera tots els membres de la comunitat lingüística, ni aquests membres utilitzen la llengua de la mateixa manera en totes les situacions comunicatives. Primerament, cadascú pot escollir entre usar la seva varietat dialectal o usar l’estàndard. Però cada situació requereix l’ús d’un registre particular, que ve determinat pel tema de què parlem o escrivim (general o específic), pel canal de comunicació (oral o escrit), pel propòsit que tinguem (per exemple, informar o convèncer) i per la relació entre els interlocutors (formal o informal). Per exemple: si parlem de temes generals amb un amic, segurament direm que tenim “mal de coll”, mentre que, si anem al metge, ens diagnosticarà una “faringitis” o una “laringitis”. No farem servir les mateixes paraules o frases si escrivim una carta a algú o si el telefonem per dir-li el mateix. Si volem informar algú serem objectiu i parcials. I si parlem col·loquialment amb un germà o un amic podrem dir, ben tranquils, paraules com “fotre, merda!”, mentre que si parlem amb un desconegut serà millor de dir “fer, ostres!” o “renoi” i “prostituta”. L’ adequació és la propietat del text que determina la varietat (dialectal/ estàndard) i el registre (general/ específic, oral/ escrit, objectiu/ subjectiu i formal/ informal) que cal usar. Els escriptors competents són adequats i saben quins recursos lingüístics són propis de cada situació. Saben quan poden escriure en la seva varietat dialectal i quan han d’utilitzar l’estàndard, i també dominen els diversos registres de la llengua. 2.2.2 Coherència El fet que hi hagi persones que “s’enrotllin com una persiana” o que “se’n vagin per les branques” (que diuen més coses que les necessàries” i, al contrari, persones “lacòniques”, que “no expliquen prou les coses” (que no diuen tot el que cal) fa pensar que per a cada situació existeix un nombre determinat d’informacions pertinents. Dit d’una altra manera hi ha informacions “rellevants” , que són apropiades per al text, i n’hi ha d’altres d’”irrellevants”, que són supèrflues i innecessàries. Quan parlem o escrivim, hem de saber discriminar aquests dos tipus d’informacions. Per exemple, en un currículum vitae elaborat per demanar una feina de traductor, cal incloure-hi informacions el coneixement d’idiomes, sobre l’experiència laboral en aquest camp i en d’altres afins, les obres traduïdes, etc., però no cal mencionar altres activitats laborals (cambrer, venedor d’enciclopèdies, etc.).